Característiques dels éssers vius.

Els animals, les plantes, els fongs i els microorganismes, que no som capaços de veure a ull nu, són éssers vius. Tot i que hi ha una varietat enorme d’éssers vius, tots comparteixen un seguit de característiques:

• Tots neixen i moren.

• Tenen una composició química semblant, que constitueix la matèria orgànica.

• Estan formats per una o diverses unitats microscòpiques anomenades cèl·lules, que són les unitats més petites que tenen vida pròpia.

• Tots fan tres funcions exclusives dels éssers vius, les funcions vitals, que són la nutrició, la relació i la reproducció.

Nutrició

La funció de nutrició La nutrició comprèn tots els processos per mitjà dels quals els éssers vius obtenen l’energia i les substàncies que necessiten per viure. Segons la nutrició que tenen, hi ha dos tipus d’éssers vius:

• Éssers autòtrofs. Són capaços de fabricar les substàncies orgàniques que necessiten a partir de substàncies senzilles que prenen del sòl i de l’atmosfera, com l’aigua, les sals minerals i el diòxid de carboni. Per fer-ho requereixen energia, que generalment obtenen de la llum del Sol, mitjançant un procés anomenat fotosíntesi. Son autò- trofs les plantes, les algues i alguns bacteris.

• Éssers heteròtrofs. Necessiten prendre la matèria orgànica ja elaborada, i per això s’alimenten d’altres éssers vius o de les seves restes. Són heteròtrofs els animals, els fongs i la major part dels microorganismes.

Relació

La funció de relació La relació comprèn tots els processos per mitjà dels quals els éssers vius es relacionen entre si i amb el medi on viuen. Sense la relació els éssers vius serien incapaços de nodrir-se i de reproduir-se. Són exemples d’aquesta funció el creixement de les plantes cap a la llum o la fugida d’un animal davant la presència d’un depredador.

Reproducció

La reproducció inclou els processos per mitjà dels quals els éssers vius són capaços d’originar nous individus. Les formes de reproducció són molt variades, però es poden agrupar en dos grans tipus:

• La reproducció asexual. Hi intervé un sol individu, a partir del qual s’originen els descendents. Per exemple, les esponges produeixen unes gemmes que es desprenen i originen noves esponges.

• La reproducció sexual. Hi intervenen dos individus de sexes diferents, cadascun dels quals aporta una cèl·lula sexual o gàmeta. Els dos gàmetes s’uneixen per formar el zigot, que es desenvolupa i dóna lloc al nou individu.

La cèl·lula

Tots els éssers vius, des del més gran fins al més petit, estem formats per cèl·lules.

El 1665, Robert Hooke, mentre examinava amb el microscopi una là- mina molt fina de suro, hi va observar uns forats petits que va anomenar cèl·lules.

 Posteriorment, els científics Matthias J. Schleiden i Theodor Schwann, en el segle XIX, van establir la teoria cel·lular, que té aquests principis:

 • Tots els éssers vius estem formats per una o més cèl·lules.

 • La cèl·lula és la unitat més petita dotada de vida pròpia. Té capacitat per nodrir-se, relacionar-se i reproduir-se.

• Tota cèl·lula prové d’una altra cèl·lula.

L’organització cel·lular. 

Un glòbul blanc de la sang, una neurona, una cèl·lula d’una fulla i un bacteri són cèl·lules diferents, però totes comparteixen una organització comuna, en la qual destaquen les estructures següents: 

• La membrana plasmàtica. És una capa prima que separa la cèl·lula de l’exterior, la protegeix i regula l’entrada i la sortida de substàncies.

• El citoplasma. És el contingut de la cèl·lula. Està constituït per un líquid viscós on hi ha unes estructures, anomenades orgànuls, que duen a terme diverses funcions cel·lulars.

• El material genètic. És una substància que controla i regula el funcionament de la cèl·lula. Correspon a l’ADN, que conté la informació hereditària que passa d’una cèl·lula a la cèl·lula filla.

Tipus de cèl·lules..

Segons la manera en què es troba el material genètic a l’interior de la cèl·lula, es diferencien dos tipus cel·lulars:

• Les cèl·lules eucariotes. El seu material genètic és a l’interior d’un compartiment, el nucli, que està delimitat per una membrana. Els animals, les plantes, els fongs i les algues tenen cèl·lules eucariotes.

• Les cèl·lules procariotes. El seu material genètic està dispers pel citoplasma, ja que no hi ha una membrana que l’embolcalli. Són cèl·lules més senzilles i generalment d’una mida més petita que les eucariotes. Els bacteris són cèl·lules procariotes.

LES CÈL·LULES ANIMALS I VEGETALS

Els animals i els vegetals tenen cèl·lules eucariotes, però hi ha un seguit de característiques que les diferencien:

• La cèl·lula vegetal té una paret rígida, anomenada paret cel·lular, que envolta la membrana plasmàtica. Aquesta paret manté la forma de la cèl·lula i li dóna resistència.

• Generalment, les cèl·lules vegetals tenen una forma polièdrica, mentre que les cèl·lules animals adopten formes més diverses: poden ser estrellades, esfèriques, cúbiques, etc.

• Les cèl·lules vegetals tenen uns orgànuls exclusius, que reben el nom de cloroplasts, que s’encarreguen de fer la fotosíntesi.

• El nucli de les cèl·lules vegetals sol estar en un lateral, a causa de la presència d’un vacúol que ocupa una gran part del volum cel·lular. Les cèl·lules animals també tenen vacúols, però són més petits.

Els organismes unicel•lulars i pluricel•lulars.

Segons el nombre de cèl·lules que els formen, els éssers vius es poden classificar en dos grans grups:

• Els éssers unicel·lulars. Estan formats per una sola cèl·lula. De vegades s’associen i formen colònies, en les quals cada cèl·lula continua fent individualment totes les funcions vitals. Els bacteris són unicel·lulars.

• Els éssers pluricel·lulars. Estan constituïts per moltes cèl·lules diferents, que s’associen entre si i depenen les unes de les altres per poder viure. Cada tipus de cèl·lula fa una funció determinada i totes juntes cooperen perquè l’organisme en conjunt faci totes les seves

funcions.

Els nivells d’organització.

En els organismes pluricel·lulars, les cèl·lules s’especialitzen en una determinada funció. Per això, adapten la seva forma i la seva estructura i s’agrupen formant diferents nivells d’organització:

• Els teixits. Estan formats per l’agrupació de diverses cèl·lules que fan la mateixa funció. Per exemple, les cèl·lules musculars formen el teixit muscular, que té la funció de contreure’s i relaxar-se.

• Els òrgans. Són agrupacions de diversos teixits que actuen coordinadament. Per exemple, un múscul és un òrgan, format per teixit muscular, nerviós, conjuntiu i sanguini.

• Els sistemes. Estan constituïts per diversos òrgans. Per exemple, el sistema muscular està format per tots els músculs del cos.

• Els aparells. Són agrupacions de diversos sistemes. Per exemple, l’aparell locomotor està format pel sistema muscular i el sistema esquelètic, que té la funció de moure el cos i sostenir-lo.

La classificació dels éssers vius

Hi ha una gran diversitat d’éssers vius, que es diferencien els uns dels altres tant pel que fa a la mida com a la forma o a la manera d’alimentar-se o de reproduir-se.

Per poder estudiar la gran diversitat d’éssers vius, cal identificar-los, agrupar-los i ordenar-los; és a dir, s’han de classificar. La ciència que s’ocupa d’aquesta tasca s’anomena taxonomia.

La taxonomia estableix una classificació jeràrquica basada a agrupar els éssers vius, de manera que cada grup inclou subgrups més petits. Cada un d’aquests grups o subgrups rep el nom de categoria taxonòmica o tàxon.

El tàxon o grup més ampli és el regne. En cada regne s’agrupen diversos subgrups, anomenats tipus; cada tipus inclou, al seu torn, diferents classes; cada classe, diversos ordres; cada ordre, famílies diverses; cada família, diversos gèneres, i cada gènere, diverses espècies.

Els cincs regnes

Actualment, tots els éssers vius, des del bacteri més petit fins a la balena més gran, es classifiquen en cinc regnes: el regne de les moneres, el dels protoctists, el dels fongs, el de les plantes i el dels animals.

Les espècies

Un fox-terrier, un pastor alemany i un dàlmata són gossos amb aspectes ben diferents, però tenen moltíssims trets comuns i es classifiquen dins d’una mateixa espècie.

Una espècie és un grup d’individus semblants que es poden reproduir entre si i donar lloc a una descendència fèrtil.

Pot passar que dues espècies s’assemblin i, fins i tot, que siguin capaces de reproduir-se entre si. Per exemple, els cavalls i els ases són espècies diferents que es poden encreuar, però tenen una descendència estèril. Els individus d’una mateixa espècie tenen aspectes molt semblants; de tota manera, hi pot haver diferències entre els mascles i les femelles, tal com passa en el cas dels lleons, dels paons, etc. Aquesta característica s’anomena dimorfisme sexual.

El nom comú i el nom científic de les espècies

El seitó és una espècie que rep diversos noms comuns o vulgars, propis de cada llengua o de cada regió. En català també rep el nom d’anxova; en castellà s’anomena boquerón o anchoa; en basc, bokarte; en francès, anchois; en anglès, european anchovy; en portuguès, biqueirão...

Tots aquests noms comuns per designar una espècie comporten problemes de comprensió i es presten a confusions.

Carl von Linné, en el segle XVIII, va establir una manera universal per designar les espècies per mitjà d’un nom científic. El sistema s’anomena nomenclatura binomial, perquè utilitza dos noms, que s’escriuen en llatí i en lletra cursiva. El primer nom correspon al gènere i la primera lletra s’escriu amb majúscula, mentre que el segon nom s’escriu amb minúscula. El conjunt dels dos noms correspon a l’espècie.

Per exemple, el nom científic de l’animal que vulgarment es coneix amb el nom de seitó és Engraulis encrasicolus.

La biodiversistat

Si mirem per la finestra o anem a un parc o al bosc podem veure que ni tots els arbres, ni tots els ocells, ni la resta d’organismes són iguals, sinó que n’hi ha una gran diversitat.

S’anomena diversitat biològica o biodiversitat la varietat de formes de vida que viuen a la Terra o que hi han viscut.

Avui dia hi ha un gran nombre d’espècies diferents, però aquestes espècies no han existit sempre i no s’han mantingut igual al llarg de la història de la vida. La biodiversitat actual és el resultat d’un lent procés anomenat evolució, que va començar quan van aparèixer les primeres formes de vida i que continua actualment.

En el transcurs de l’evolució, les espècies van canviant i van donant lloc a espècies noves com a resultat, principalment, d’un procés de selecció natural, per mitjà del qual s’adapten als canvis que es produeixen en el medi ambient.

Actualment no se sap amb certesa el nombre total d’espècies diferents que hi ha a la Terra. La comunitat científica considera que n’hi pot haver més de 30 milions, tot i que tan sols se’n coneixen i se n’han classificat poc més de dos milions.

La biodiversitat no està repartida de la mateixa manera a tot el món. Els hàbitats amb més diversitat són els boscos tropicals i els esculls coral·lins, on es calcula que hi viuen més de la meitat de les espècies del planeta.

La península Ibèrica és el lloc d’Europa amb més diversitat biològica gràcies al lloc on està situada, les diferències climàtiques i la gran varietat d’hàbitats que comprèn. De totes les espècies que viuen a la Península, un gran nombre són endèmiques, és a dir, només es troben aquí. 

La pérdua de la biodiversitat

Cada dia que passa s’extingeixen espècies senceres d’éssers vius. Aquesta desaparició ha augmentat els últims anys, sobretot per les causes següents:

• La destrucció i la fragmentació d’hàbitats, sobretot de boscos i ecosistemes aquàtics, a causa dels incendis forestals, la desforestació per obtenir-ne fusta, la construcció de vies de comunicació i preses, etc.

• Les contaminacions de l’aigua, del sòl i de l’atmosfera, produïdes pel desenvolupament agrari, industrial i urbà. Un dels efectes més greus que provoca la contaminació és el canvi climàtic.

• La caça i la pesca incontrolades. En principi, aquestes activitats no han de ser necessàriament nocives, però sí quan són abusives, perquè no respecten les lleis i exterminen espècies amenaçades.

 • La introducció d’espècies exòtiques fora de la seva àrea de distribució i l’aparició d’espècies invasores, introduïdes de manera més o menys voluntària, en un medi sense competidors naturals posen en perill les espècies autòctones. La venda de determinades mascotes, el col·leccionisme d’animals i el comerç il·legal d’espècies protegides són un gran risc per la pèrdua de la biodiversitat que poden comportar. 

La necessitat de conservar la biodiversitat (I)

Tot i que algunes espècies desapareixen per causes naturals, hi ha un gran nombre de raons per evitar-ne la desaparició per causes no naturals, entre les quals destaquen les següents:

 • Raons ètiques. És indispensable respectar la diversitat de formes de vida i evitar les accions que posin en perill els éssers vius per preservar els recursos de les generacions futures.

 • Raons comercials. La biodiversitat proporciona recursos que es poden arribar a esgotar. Molts materials que necessitem habitualment, com la fusta, el paper, els aliments, etc., s’obtenen d’organismes vius.

Els nostres aliments provenen d’espècies vegetals domesticades, com ara el blat o el blat de moro, o d’espècies animals, com les vaques, les ovelles, etc. Molts invertebrats, o els productes que se’n deriven, es consumeixen directament, com els crancs, els pops, la mel, etc. Fins i tot els insectes serveixen d’aliment en altres països. Moltes plantes que encara no s’han descobert podrien ser útils per desenvolupar noves varietats de conreu.

Algunes substàncies produïdes per éssers vius es fan servir per curar o per prevenir malalties, com ara els antibiòtics obtinguts d’alguns fongs. Actualment, gairebé la meitat dels fàrmacs que s’utilitzen provenen de plantes, però hi ha espècies desconegudes que podrien ser vitals per lluitar contra malalties com el càncer o la sida.

La major part dels materials que utilitzem per fer els vestits tenen un origen animal (pells, llana, etc.) o vegetal (cotó, lli, etc.). Altres materials, com ara el suro, els olis, les fibres, el paper o la resina, són font de primeres matèries per a la indústria. 

La necessitat de conservar la biodiversitat (II)

Altres raons a destacar serien:

• Raons estètiques o recreatives. Les plantes i els animals salvatges són una font d’admiració per a moltes persones, tenen un valor estètic molt elevat i són objecte de plaer. D’una altra banda, fan possible l’obtenció d’ingressos del turisme, la caça controlada, els safaris fotogrà- fics, etc.

• Raons científiques. Mantenir la biodiversitat permet conèixer més bé el funcionament dels ecosistemes i el paper que tenen els diferents éssers vius en cadascun d’ells.

Conservar la biodiversitat no és una tasca senzilla, ja que en alguns paï- sos topa amb interessos econòmics considerables. El problema és especialment preocupant en alguns països en vies de desenvolupament, on, per exemple, l’explotació de les selves tropicals comporta una font important d’ingressos, malgrat l’extinció massiva d’espècies que implica.

 Algunes de les mesures que s’adopten actualment per evitar la pèrdua de la biodiversitat són les següents:

• La creació d’espais naturals protegits, com ara els parcs nacionals, que permeten la conservació d’hàbitats singulars i la seva biodiversitat.

 • La reproducció d’espècies en perill d’extinció en llocs controlats, com ara jardins botànics, parcs nacionals o zoològics.

• L’elaboració de llistes d’espècies amenaçades i en perill d’extinció per poder-hi aplicar mesures de protecció.